El turismo de aguas

El gusto por las aguas como espacio de relajación, es una actividad con unas raíces bastante hondas en nuestra cultura europea. Sabemos que las clases altas de las antiguas sociedades griegas y romanas, acogían con buenos ojos el placer de las termas, y las propiedades que podían aportar para el cutis o incluso la propia salud.

En nuestro país, será a partir del siglo XVIII cuando esta actividad comienza a tener seguidores, disparándose su influencia durante la centuria siguiente.

           

El nacimiento de una nueva burguesía que desea asemejarse y superar el modo de vida de la nobleza, permitirá que aficiones como ésta, comiencen a ser una demanda, que interesarán a quienes puedan acceder a la misma. Siendo en realidad un espacio desde el que se puede desempeñar una distracción, distintiva y que obviamente no estaba al alcance de todos.

Igualmente los estudios sobre las propiedades del agua comenzaban a incrementarse, tanto es así, que si tan siquiera salir de nuestra localidad, vemos como diferentes autores van tratando las propiedades saludables del agua..., ya incluso con anterioridad, es el caso del médico vinarocense Juan José López. Este tipo de aspectos interesarán notablemente a las clases altas, de ahí que no sea casual que el famoso Duque de Vendôme (y que como bien sabemos falleció en Vinaròs), llegó a interesarse por la presente en las montañas de Benassal. La calidad y demanda de este agua que ya se afirmaba que tenía propiedades curativas, ayudó a que se abriera un camino a mitad para poder comercializarla.

El interés por el turismo y consumo de agua con propiedades minerales será una constante que alcanzará cuotas ascendentes, generando un boom durante el siglo XIX. Este tipo de elementos lo veremos reflejado incluso en la medicina local, como sucede con la saga de los doctores Vizcarro, quienes se dedicarán entre sus muchas vías de investigación,  a las peculiaridades del agua, y los diferentes problemas de salud que comportaba la ingestión de bebidas alcohólicas, o los hábitos saludabes que ayudaban a disfrutar de una mejor calidad de vida.

Como decimos, la preocupación por este tipo de enclaves era una necesidad que se proyectaba en muchas ciudades. En nuestro caso sabemos como el turismo de aguas comienza a ganar sus adeptos en las zonas cercanas a Vinaròs, en una primera etapa, sus destinatarios eran gentes del ámbito nobiliario o bien posicionados, que a medida que fueron esparciéndose entre la nueva burguesía emergente, consiguió que se abrieran mucho más al público.

Balneario Miramar. Vinapedia

A poco más de cuarenta kilómetros de aquí estaba el balneario de Catí (vigente a día de hoy), el cual hasta entrada la primera mitad del siglo XX pertenecía al noble Barón de Casablanca. Del mismo modo, podríamos hablar de otros puntos que existían en el interior de Castellón, como en la zona de Tarragona, que atraían gentes de lugares muy lejanos. Poco a poco, este tipo de turismo fue dejando de ser elitista, y se construyeron diferentes estructuras que permitían una mayor acogida, cuya calidad dependería del precio que pagaba el usuario.

En el caso de Vinaròs será durante los inicios del siglo XX, concretamente en el año 1916, cuando se inauguraron los baños Miramar. En este caso las instalaciones eran asequibles, ya que por unos 20 céntimos de peseta la gente podía bañarse, así como incluso comprar un bono para quienes desearan acudir con mayor asiduidad.

David Gómez de Mora

Els benefactors del convent de Sant Francesc de Vinaròs

Sense cap mena de dubte un dels personatges més destacables de la societat vinarossenca del segle XVII serà Guillem Noguera i Andreu, un mercader burgès que passarà a ser conegut per la seva aportació com a benefactor de l'antic convent de Sant Francesc.

Rafels García ens diu que Guillem li va dir a la seva dona Isabel Navarro Oliver “joiosos nosaltres, que de la hisenda que ens ha donat el cel, no ens hem edificat cases sumptuoses per al nostre estatge, sinó per a Déu i per a habitació de sants” (39-40)

Els descendents d'aquest matrimoni entroncaran amb successius llinatges de la noblesa local d'aquesta terra, fenomen que li donarà una major importància a aquesta nissaga, i que comptarà amb un pes important en l'alta societat municipal entre aquest segle i els dos posteriors.

Només com a exemple cal citar que Guillem Noguera era besavi del militar Josep Carlos Esteller, el qual va aconseguir el cos del màrtir Sant Valent de la Arxiprestal. Sabem que l'escut d'armes que van col·locar en el convent pertany a una de les branques gallegues del llinatge dels “Nogueira”, motiu pel qual el blasó està partit en dues casernes en el que es pot apreciar al primer cuartell en camp d'or una noguera de sinople, mentres que al segon, en camp de plata hi ha deu calderes de sable, posades en tres, tres, tres i una.

Armes de los Nogueira (tienda-medieval.com)

Fins al moment desconeixem la genealogia de Guillem, doncs certament és que a ell se li tracta com mercader, en lloc de ciutadà noble, a més de que era oriünd de Lloret de Mar, cosa a priori difícil d'assimilar amb el llinatge gallec, i que passa a convertir-se en una qüestió que amb anterioritat ja ha estat plantejada per Santiago Roig (2008, 56), en el seu treball sobre el Molí de Noguera. Encara així, sempre queda oberta la possibilitat que aquest previament en arribar a Catalunya procedís d'aquest lloc, és per això que seria necessari intentar analitzar amb un major deteniment les arrels d'aquest personatge.

El que si sabem és que els “Nogueira” -gallecs-, d'acord als vells tractats heràldics, diuen que algunes de les seves branques són descendents de don Mendo Paes Nogueira, el qual va ser nebot de don Mendo Nogueira, i al seu torn cavaller templari a la fi del segle XI.

           

David Gómez de Mora

Vinaròs i Salah Rais. Ball de xifres

Existeix un episodi molt relatat en la història de la nostra població, i que sense cap dubte quan parlem de pirates o berberiscos,  és possiblement el més conegut: l'atac de Salah Rais sobre Vinaròs durant la segona meitat del segle XVI.

La font d'on neix aquesta informació, l'extraiem del llibre tercer de la crònica ínclita i coronada ciutat de València, un punt de suport per a la seva difusió diversos segles més tard pel nostre cronista Borràs Jarque, qui partirà de la mateixa i transcriurà aquesta dada en el seu primer tom de 1929.

No obstant això, seria necessari matisar que el famós atac que amb tanta precisió ens situa el 17 d'agost de 1545,  podria no haver succeït en aquest mateix moment, així com la xifra d'embarcacions que intervenen...

Imatge de Salah Rais. Pinterest.com

Fins al moment, si ens anem al llibre del cronista de Borriana, veurem com a l'apartat que li dedica a la nostra població, diu el  següent: “a XVII de agosto año de MDXXXXV, Sale Arraez, turco, con treze galeras bastardas y reales, amanesció sobre Vinaroz y le combatió desde la mar...”, en aquesta línia, òbviament Borràs Jarque  transcriu el que els seus ulls veuen quan acudeix a l'apartat del nostre municipi, per la qual cosa ell indica: “En 17 d’agost de 1545 el corsari turc Zalé Arraez aparegué davant de Vinaròs ab tretze galeres tripulades per turcs i moros de Argel…”.

Ara bé, en l'obra de Rafael Martí de Viciana, en parlar de les viles del Regne, dins de l'apartat de Sant Mateu, també es comenta el mateix atac, encara que amb la particularitat que les dades canvien... doncs ens diu que tot succeeix “a XVII de agosto del año de MDXXXV quando Sale Arraez, corsario, con diezisiete galeras dio combate a Vinaroz”.

Fins al moment tots estem d'acord en què succeeix el dia 17 d'agost, però de quin any?, 1545 (MDXXXXV) o 1535 (MDXXXV)?..., la falta d'una “X” fa que l'atac es mogui en un marge de 10 anys, si a això li afegim que d'una banda tenim disset galeres, mentre que en l'altre tretze, la cosa és més desconcertant..., llavors, la font primària va poder confondre inconscientment les disset embarcacions de la cita present a l'apartat de Vinaròs, a causa que l'enfrontament succeeix un dia 17?.

David Gómez de Mora

Setembre, un mes plujós amb molta història a Vinaròs

Si fa dos dies ens soprenien els quasi 60 mm. caiguts en la nostra població, més ho han fet diferents episodis tormentosos, que ja han quedat registrats com a efemèrides locals, a causa de la importància que en el seu moment van adquirir.

La ubicació geogràfica de Vinaròs, i el seu consegüent clima mediterrani, fa que aquest territori sigue propens a la generació d'intenses precipitacions, derivades pels embolsaments d'aire fred en altura.

En aquest últim cas, l'entrada de la tardor ha coincidit amb una caiguda dels termòmetres, que ha propiciat un descens de fins a cinc graus de mitjana. Encara així, tenim anotats episodis de notable interès, que ens fan plantejar, com després de l'entrada de la segona meitat d'aquest mes, a Vinaròs s'han originat fenòmens de naturalesa similar.

Foto del riu Cervol baixant aigua a finals de setembre de 2009. Arxiu personal

Sense anar més lluny, a la fi de setembre de 2009 vam tindre unes quantes jornades de pluja, que van alimentar el llit dels rius. Doncs tant els nostres antics paleobarrancs locals, així com aquells que naixen fora del terme municipal, transportaren aigua de manera considerable durant un parell de jornades.

Encara que si volem anar a registres de major renom, un és la inundació de 1884, i de la qual el nostre historiador diu el següent:

“en la nit del 17 al 18 de setembre, va descarregar una desfeta tempestat d´aigua i vent, desbordant-se el Servól que inondá els camps i se´n entrá pels carrers. En els camps el mal fon de importancia, pos es va pèrde la verema i molta collita de les garròfes, olives i panís. El pònt de la carretera a Ulldecona quedá destruit, tenint que reconstruir-lo enseguida per a facilitar les comunicacions generals” (Borràs Jarque, 1931, 206).

De nou tenim noticies, quan onze anys després, sabem que al llarg de la nit que anava del dia 20 al 21 de setembre, un tren va descarrilar a l'altura del pont de Aigua Oliva, moment en el qual ja havia començat a generar-se un gran temporal de pluja, rajos i vent. Miraculosament el tren amb els vagons de passatgers va quedar damunt del pont, i per contra, els de mercaderies van acabar caent cap avall del barranc. Borràs Jarque ens comenta que l'aigua es va emportar l'equipatge dels passatgers.

Com anem veient, sense cap mena de dubte, la tercera setmana de setembre s'ha convertit en un interval clau, en el qual comencem a veure les primeres pluges que donen l'entrada de la nova estació, no sent casual que en eixe periode es dispare el risc de les primeres inundacions. Un fet que alguns denominem vulgarment com la “tronà de Santa Tecla” (dia 23), data clau, que amb les jornades més immediates, fan d'aquests dies uns dels més plujosos de setembre.

David Gómez de Mora

Les pintures de la Casa de la Vila

Fa cosa d'un any, el patrimoni de Vinaròs va incrementar gràcies al descobriment de les pintures trobades en la façana de la Arxiprestal. Escassos dies, vam saber d'un altra noticia de notable interès, en aquest cas de nou amb unes pintures murals, aparegudes en les parets del que va ser el segon ajuntament de la població.

Fins al moment tenim pocs detalls de les mateixes, encara que a falta d'un estudi més exhaustiu, pot apreciar-se l'escut del municipi, un element i senya d'identitat del que en més d'una ocasió hem realitzat algun article.

La data de construcció d'aquest edifici és fins al moment desconeguda, encara que seguint les hipòtesis dels historiadors Carlos Catalán o Miguel A. Baila, la situarien en l'últim terç del segle XIV-principis del segle XV.

Per la nostra banda, sabem que el seu característic finestral és pràcticament idèntic al present a Catí, datant aquest al voltant de la 1ª meitat del segle XV.

(Foto de X. Flores)

L'edifici estarà en funcionament fins a les darreries del segle XVIII, moment en el qual es construeix el tercer i actual ajuntament de la població.

Pel que fa a un dels referits detalls pictórics de les parets, veiem com la distribució de l'escut deixa la vinya al costat esquerre, mentre que l'ala ocupa el dret. Si seguim les representacions més antigues que coneixem, sembla que aquest s'ajusta a la distribució de la majoria d'escuts.

Un dubte que tampoc ens ajuda a respondre l'interrogant de a qui pertany l'ala representada en un blasó romboidal, i que s'ubica en la part exterior del edifici de cara al carrer major.

L'historiador Gómez Sanjuán va plantejar la hipòtesi de si aquesta puguera mantindre alguna relació en la familia Alemany de Cervelló, fet que després seria rebutjat per V. Edo durant la presentació del llibre d'Alfredo Gómez, proposant aquest algun vincle amb el cognom Sanz....

La veritat es que aquest interrogant sembla méscomplexe del que un podria pensar, fenòmen pel qual todavia queda molt per estudiar... doncs al marge d'aquestes qüestions d'àmbit heràldic, i que malauradament no coneixem i podem afirmar amb precisió, cal remarcar que un estudi més detallat de les pintures aparegudes, afavorirà la presentació de noves conclusions més interesants, que sense cap mena de dubte, serviran per conèixer amb més detall, diversesos aspectes del passat local d'aquesta ciutat.

David Gómez de Mora

La Arxiprestal i la seua funcionalitat defensiva

Salta a la vista que la trama arquitectònica exterior de la nostra església Arxiprestal ens recorda molt a la d'una fortalesa, açò és així, ja que des del moment de la seua execució fins al segle passat, aquesta jugava un doble rol que avui ja quasi tots coneixem.

El passadís militar que recorre els seus flancs oest, nord i est, és un exemple més del paper bèl·lic que va ostentar, i de la funcionalitat geoestratégica exercida per Vinaròs, però que òbviament vindrà heretant-se des del moment de la fundació del Regne de València. No serà per açò un fenomen casual que sobre la primitiva església gòtica, el mateix Viciana, com posteriorment interpretarà Borràs Jarque, cregué que fóra també una espècie d'església-fortalesa, que amb el seu respectiu campanar, consolidarien l'edifici més emblemàtic de la població des del qual s'aconseguien reduir les ofensives enemigues.

L'estret accés del campanar, no és tampoc casual, així, en el supòsit d'un intent de setge, els enemics devien accedir com a màxim d'un en un, xifra favorable pels qui des de la segona planta podien contraatacar amb major efectivitat.

A partir d'aquesta segona planta, i just darrere del rellotge, ens trobem amb aquest passadís (que es situa per sobre de les capelles), on ens toparem amb diferents habitacles on encara es poden observar alguns grafittis presents en les seues parets (els més antics datables a priori durant el segle XIX, així com uns altres que s'emmarquen en ple segle XX...). Les seccions del passadís militar interior, destaquen per la seua baixa altura. En aquest cas, evidentment tornem a topar-nos amb característiques pròpies d'un edifici de funcionalitat defensiva, doncs recordem que en el cas que un contingent enemic aconseguira aquest lloc, el rebaixament i l'estretor dels accessos, dificultaria el seu avanç, doncs dificilment podrien emprar amb precisió les seues armes de foc, i fins i tot serien incapaços de maniobrar armes blanques. Una sèrie d'arguments que en el seu conjunt, facilitarien un millor control d'aquest espai, i que durant les guerres carlistes es reforçarà amb un pis superior, ja obert cap a l’exterior.

A més de l’ataludament, una de les característiques més cridaneres d'aquest sector de l'edifici, ho tenim en el grossor de les seues parets. Hem de pensar que per aquelles dates la pólvora ja havia revolucionat el món de l'armamentística, i per tant per a poder resistir amb major eficàcia el foc enemic, era menester disposar d'uns murs més resistents, que en aquesta cas, arriben a aconseguir més d'un metre de grossor.

Finalment també és interessant destacar la funcionalitat de les espitlleres, entre les quals mereix la pena remarcar la que es situa en la cantonada del flanc NW, i que està orientada cap a l'actual carrer Sant Cristóbal (el primitiu accés per a els qui intentaven efectuar una ofensiva des del nord de la població). Doncs en el cas de produir-se, aquests quedaven exposats al foc vinarossenc, en situar-se en el punt de mira, així com per la dificultat de poder respondre amb encertada precisió.

Aquests i molts altres més elements, defineixen a la perfecció eixa personalitat militar que el cronista Viciana ja realitza de Vinaròs en el segle XVI (es a dir, dècades abans que aquesta església acabara edificant-se).

David Gómez de Mora

La descendència dels Febrer de la Torre (el llinatge dels Gómez de Membrillera)

Una de les famílies de la noblesa vinarossenca, que han exercit un paper molt important en l'evolució de la història d'aquesta ciutat, són els Febrer o Febrer de la Torre, un llinatge que ha propiciat el naixement de moltes personalitats locals, que posteriorment han entroncat amb altres famílies de l'aristocràcia municipal.

En aquest cas ens agradaria dedicar unes quantes linies, a una branca descedent i que coneixem com la dels Gómez de Membrillera, i d'els qui encara es conserva el palauet en el qual van residir els seus inquilins

Els fills resultants del matrimoni entre don Francisco Gómez de Membrillera i Piazza amb donya María Jimeno Huguet, seran els membres de la família Gómez de Membrillera-Jimeno, i el panteó de la qual pot apreciar-se en el cementeri de Vinaròs. D'aquest llinatge naixeran els rebesnéts del que per línia varonil va ser l'últim portador del cognom Febrer. Per açò, aquest en recaure en diverses generacions posteriors pel costat femení, acabarà desapareixent, no obstant açò, els seus successors seguiran portant-ho en la seua heràldica familiar, com a legítims descendents directes que són del mateix. Veiem doncs la importància d'un cognom com el de Febrer de la Torre, amb un notable reconeixement, fins i tot ja entrat el segle XX.

De l'ascendència dels Gómez de Membrillera, coneixem els seus entroncaments amb diferents famílies, doncs a més dels esmentats Febrer de la Torre, estarien els Huguet, o el cas de la Marquesa de Saudín i també de Gironella, donya Josefa Calvo de Encalada-Orozco i Senmentat de Agulló-Pinós.

1º generació: don José María de Febrer i de Calderón qui casa amb donya Pilar Calvo de Encalada-Orozco i Sentmenat de Agulló-Pinós tenen com a filla a:

2º generació: donya Palmira de Febrer i Calvo d'Encalada-Orozco, que casa amb l'alcalde don Estanislao Huguet, d'aquest matrimoni naixerà:

3º generació: La seua filla de cognoms Huguet de Febrer, i que casarà amb don Joaquín Jimeno. Fruit d'aquest matrimoni naixerà:

4º genearació: donya María Jimeno Huguet, qui casarà amb don Francisco Gómez de Membrillera i Piazza. Els seus fills (5º generació des de don José María de Febrer i de Calderón, i rebesavi), seran els representants de la família Gómez de Membrillera Jimeno-Huguet.

Croquis genealògic (elaboració pròpia).

El sorgiment d'aquestes estirps, es produeix durant el Vinaròs de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, el qual es mou en un agitat context polític i econòmic, en el qual la crisi de finals d'aquesta centúria, sacseja de ple a la població, i acaba estenent-se per tots els escalafons socials de la ciutat.

Blasó dels Febrer de la Torre, present en la seua executòria de hidalguía.

El proletariat és sense cap dubte el més perjudicat, encara que els escassos membres de la primitiva noblesa també es veuen afectats pel mateix (vegeu l'article publicat per don Antonio Joaquín de Febrer i Bertrán en el número 12 de la revista Fonoll). 

Per aquella època, els Febrer de la Torre ja han marxat a Madrid, i seran les diferents famílies que s'entronquen amb els seus descendents, els únics que albergaran cert poder en el municipi, però que ja no tindrà res a veure amb l'ostentat pels seus avantpassats durant els segles XVII-XVIII, ja que des del segle XIX, l'entrada d'una nova burgesia emergent, encapçalada principalment per les famílies Ayguals de Izco i els Ballester, afectarà de manera notable a les seues posicions dominants.

Un xoc de trens, en el qual la burgesia serà la que prendrà el control, que a poc a poc anirà desplaçant a la vella noblesa que des de temps immemorials tenien un paper important en les directrius polítiques del municipi. Era la nova aristocràcia local.

El declivi de la noblesa desencadenarà la seua unió amb algunes famílies burgeses, que en bona part mantindran el seu estatus dins de les elits locals. És el cas dels diversos entroncaments que els descendents dels Febrer de la Torre realitzaran amb els Huguet, així com amb els Gómez de Membrillera. Del cognom d'aquests llinatges aristrocrátics, naixerà la designació amb la qual es batejarà aquells habitatges en els quals resideixen, però que antany estaven sota el control dels Febrer de la Torre (d'ací sorgirà el nom de la famosa “Casa Membrillera”, en honor a la família Gómez de Membrillera -malgrat que aquesta va ser coneguda amb anterioritat com a Casa de las Coronelas; vegeu Antonio J. de Febrer (2013), o la desapareguda “Casa Huguet”, de luxosa talla modernista, avui ja inexistent).

Panteó de la família Gómez de Membrillera Jimeno-Huguet

Encara veiem l'interès d'aquest llinatge per identificar-se amb els seus ascendents en el panteó familiar, adherit pot observar-se un escut d'armes, en el qual apareix un blasó dividit en tres casernes, una d'elles pertanyent als Febrer, un cognom que per línia d'home ja havien perdut feia diverses generacions arrere, però que segueix sent de notable reconeixement, per aquest motiu fins i tot malgrat no portar-ho, continua estant present en les seues armes.

Veiem amb açò, una forma efectiva, a l'hora d'identificar-se amb aquells llinatges, que malgrat no gaudir en aquella època de poder, seguiran preservant un nom, pel qual els seus descendents continuaran distingint-se. Doncs la burgesia a Vinaròs durant aquella època estava representada per moltes famílies, en detriment de les estirps entroncades amb la noblesa local, i que numèricament, eren bastants menys.

David Gómez de Mora

Bibliografia:

- De Febrer i Bertrán, Antonio Joaquín (2013). La casa de les Coronelas. Revista Fonoll, nº 12. A.C.A.V.