El llinatge dels Brusca a Vinaròs

Moltes persones que alguna vegada hagin acudit al grup de baix o antic col·legi de Sant Sebastià, els haurà cridat l'atenció un escut d'armes esculpit en pedra. Doncs bé, aquest en realitat fa referència a una de les famílies més nobles que han viscut per aquestes terres des dels inicis de la reconquesta, parlem del llinatge dels Brusca...

Les cròniques expliquen que l'origen d'aquests cavallers radica en un grup de germans, que van acompanyar en el període de la reconquesta cristiana al rei Jaume I. La seva intervenció i valia, i que podriem resumir en la acció de Santa Magdalena de Polpis, així com en l'àrea de Canet lo Roig... els serviria per aconseguir una sèrie de privilegis. Motius pels que finalment acabarien assumint càrrecs i poders, que els portarien a assentar-se en aquestes terres, tenint principal arrelament a la zona dels Ports, concretament, en el que avui és el municipi de Vilafranca.

En aquesta mateixa localitat es conserva la seva casa pairal. El pes que aquesta família va exercir en l'entramat polític de l'Edat mitjana del nostre territori, és essencial per entendre la influència adquirida en molts altres municipis de la regió septentrional de l'actual província de Castelló.

Sembla que estaríem davant un llinatge amb unes arrels preliminars, que ja no només es remunten al període de la primera meitat del segle XIII, doncs aquests ja gaudien de bona reputació en els cercles nobiliaris des de temps abans, doncs a Catalunya ja eren Senyors del lloc de Paüls (a Tarragona). Les famoses i al seu torn criticades troves de Mosén Jaume Febrer, fan ressenya d'això quan relaten que el abans esmentat Juan Brusca, estava acompanyat per Jaume Brusca (Senyor de Paüls) i un altre germà.

Les armes dels Brusca es caracteritzen per un bisó, sent aquesta la figura animal que van acabar acollint en el moment de cuartejar l'escut a mesura que s'entroncaven amb altres llinatges, convertint-se així en la senya identificativa de la familia. Sabem per exemple que una branca procedent de la zona dels Ports, portava un escut cuartejat en cuatre parts, amb els camps 1º i 4º de gules, sobre un bisó de sable, mentre que en el 2º i 3º en camp de gules una muntanya flordilesada d'or. Per contra, les armes primitives sembla que portaven en un camp de plata un bisó de gules.

Malgrat el transcurs dels segles, la saga dels Brusca adquireix un notable pes a les terres del Maestrat, fet pel qual ràpidament van deixar sentir la seva influència en el municipi de Vinaròs, un enclavament d'enorme pes estratègic, que serà la via que per aquelles dates obria cap al mar l'àrea muntanyenca dels Ports. Dit això, no és d'estranyar que aixequessin en la nostra localitat una nova casa pairal, situada en el que avui és el carrer de l'Ángel nº 7.

En la part esquerra l'escut dels Brusca de Vinaròs. A la dreta el mateix esculpit i que es troba en l'antic col·legi Sant Sebastià

Entre els descendents, cal destacar la seva repercussió en la noblesa local de la segona meitat del segle XVII. Posteriorment es té constància d'una executòria de hidalguía de la qual Ramón Redó (2012) ens dóna la següent informació: “En l'Arxiu Municipal, lligall nº 9, apareix la mà d’Ordens de l'any 1796 i en el full 50, una còpia de l'Executòria de Noblesa de Manuel de Brusca, "Infanzon" i del comerç de la Vila: Librese certificación para que el Ayuntamiento de la Villa de Vinaroz y los demás pueblos en que se establezca, o que se traslade su domicilio Don Manuel de Brusca, le tengan por Noble e Infanzón, y le guarden a sus sucesores también, las franquezas y exenciones que le corresponden, esperándoles con separación del estado llano y pechero, con arreglo alprivilegio concedido a Don Juan de Brusca, por el serenísimo Señor Infante Don Juan de Aragón, de veintidós de Mayo de mil trescientos ochenta y uno, y la executoria que obtuvo don José de Brusca, en diez y siete de Mayo de mil seiscientos setenta y nueve, entendiéndose sin perjuicio de los derechos del Real Patrimonio."

De la mateixa manera tenim dades d'altres membres d'aquesta estirp, com seria Gaspar Brusca Benfergo, així com d'un tal Guillem Brusca, qui va tenir una filla, de la qual van ser padrins les personalitats més destacades de l'època a Vinaròs, d'una banda Guillem Noguera (membre de la burgesia vinarossenca, per a uns altres de la noblesa, encara que aquesta qüestió la deixem en l'aire mancant que es corroborin els seus llaços nobiliaris) així com Margalida de la Torre i de Febrer (descendent de la noble casa dels Febrer de la Torre, i que escassos anys abans havien entroncat en la nostra localitat, entre les famílies nobles dels Febrer -presents almenys a Vinaròs des del segle XV-, així com els De la Torre -Infançons d'Aragó-). Això ja ens dóna una idea de la importància que posseïen els Brusca per aquelles dates, perquè el referit descendent tingués uns padrins de tal calibre sociològic.

Com a dada cal dir que Gaspar Brusca Benfergo casa durant la segona meitat del segle XVII amb Dorotea Bosch. No sabem si és un fet casual, però els Bosch que tenim a Vinaròs sembla que també podrien formar part d'una família destacada, de la qual en aquests moments partim d'escassa informació, però que ja no és la primera vegada que ens crida l'atenció, com a conseqüència de les personalitats amb les quals apareixen entroncades en la nostra vila.

De nou, i respecte als Brusca, veiem que amb el pas dels segles i després de romandre en aquesta zona, aquests van deixar descendència entre els nostres habitants, i que fins i tot en el cementiri municipal podem observar. És el cas de don José Rafael Brusca i García, la làpida de la qual pot veure's en l'actualitat, amb data de defunció del 29 d'octubre de 1865, i que bé podria ser descendent d'aquest llinatge. Seria interessant analitzar amb un major deteniment l'evolució històrica d'aquest cognom en la nostra localitat, ja que podrien haver existit bastants representants que vindrien directament dels descendents que van habitar a la casa noble del carrer de l'Ángel o altres branques de la mateixa família.

Finalment, una altra anotació que mereix la pena destacar, és que de l'escut que posseïen al carrer de l'Ángel, coneixem els seus veritables colors, ja que apareixen il·lustrats en l'executòria de la qual ens parlava Ramón Redó. Aquest apareix partit, sent el primer en camp de atzur amb un braç armat que sosté una espasa en plata, mentre que en la segona caserna, en camp de atzur hi ha un bisó de sable.

Ràpidament salta a la vista que el bisó com a emblema de la família es conserva, encara que en aquesta ocasió amb un camp que no ens recorda als anteriorment descrits.

David Gómez de Mora

La iglesia gótica y la Arciprestal

Aprovechando que durante estos meses se ha llevado a cabo la restauración de la principal iglesia de nuestra población, creemos necesario realizar un artículo en el que se plantea una cuestión, que en escasas ocasiones nos hemos preguntado, y que sirve a su vez para entender la historia de la iglesia Arciprestal, concretamente, a través de los materiales que en ella se pudieron aprovechar de edificios anteriores, como sería el caso de la desaparecida iglesia gótica. 
Esta temática, comienza a estudiarse aprincipios de los años ochenta, momento en el que vemos diversos artículos en nuestra prensa local, en los que varios historiadores debaten la forma y el lugar que hipotéticamente ocupó aquel templo primitivo.

Sabemos por ejemplo, que reutilizar partes de viejas iglesias, era algo habitual, que sucedía en la mayoría de municipios, puesto que las gentes apreciaban su valor artístico, así como a su vez, ello suponía un ahorro económico. Este será el caso del retablo que existía en la iglesia gótica y que acabará reutilizándose en la Arciprestal. Algo de lo que ya nos hablaba Rafels García a principios del siglo XX, y el cual desgraciadamente no llega a conservarse, debido a su destrucción tras el estallido de la Guerra Civil.

Pero, existen otras piezas, que algunos investigadores han destacado, como posiblemente pertenecientes a ese edificio antiguo. Algo que vemos en una representación de nuestro escudo municipal, y que se ubica en la bóveda de la primera capilla derecha de la Arciprestal, el cual, en su día el historiador Carlos Catalán, comentó que podría pertenecer al gótico del siglo XIV. Para nosotros este interrogante no está del todo claro, aunque por otro lado, debemos de reconocer que su diseño es bastante peculiar, como consecuencia de que la forma en la que se ilustra el ala abatida, junto con las cuatro plumas y su codo situado hacia la derecha, convierten esta pieza en una obra única, y que como bien indicó su autor, no debería descartarse y analizarse más detenidamente en un futuro.

Otros elementos que guardan un interés similar, son algunos de los detalles decorativos que existen en el acceso a la iglesia, es el caso de las cabezas de unos dragones, que nos recuerdan a otras que se enmarcan en cronologías que se adelantan al momento en el que se alza el nuevo templo, y que al igual que sucede con el escudo anterior, no dejan de ser cuestiones a tener en cuenta.
Pero, si queremos poner el ejemplo más popular y que a diferencia del resto, muchos han confirmado que está reaprovechado del edificio gótico, ese es la portada plateresca que existe en un lateral de la plazoleta de la capilla de la comunión.

En torno a dicha cuestión, el historiador Borràs Jarque nos señala en su crónica como ésta se aprovecha de la iglesia gótica, aunque por otro lado, autores como José Antonio Gómez Sanjuán, hacen reseña de ciertos aspectos que abogan por una línea contraria, algo que vemos reflejado en un escrito publicado en abril de 1985, cuando refiriéndose al origen de esta portada, añade lo siguiente: “de lo que tampoco dudamos es de que esta portada no es específicamente una puerta de iglesia. Los dos personajes, en los dos medallones circulares, ni son santos ni tienen por qué serlo. Los angelotes, contra lo que pudiera parecer, tampoco son indiscutiblemente elementos religiosos, antes bien son muy corrientemente localizables en arquitecturas profanas. Es, por lo tanto, una portada estructuralmente profana. ¿Cómo fue a parar a una iglesia?. Y precisamente a una iglesia que iba a demolerse en breve y para la que ya se recaudaban fondos entre la población... ¡Todo un contrasentido!”. 
Según la interpretación de Gómez Sanjuán, la portada podría no haber salido de la iglesia gótica. Lo cierto es que Borràs Jarque tampoco se apoya en ninguna referencia documental fiable, para realizar la tesis del aprovechamiento desde otro tempo religioso.

Es cierto que si profundizamos en su aspecto, apreciamos que en el supuesto de que fuese un acceso como el que siempre se le ha atribuido, éste era de un tamaño no muy grande. Si a ello le sumamos que incluso la decoración es idéntica a la que tenemos en una fachada de la calle San Juan, en donde aparecen los mismos medallones y unos ángeles de traza muy similar, nacen pues cuestiones más controvertidas, acerca de cual podría haber sido su origen. Del mismo modo, para aquellos que deseen romper una lanza a favor de Borràs Jarque, es igual de factible pensar que esa portada nada tendría que ver con otro edificio, que no fuese la antigua iglesia, debido a que dichas piezas se pudieron ejecutar en un mismo marco cronológico, lo que explicaría por qué guardan ese parecido sin la necesidad de albergar una misma procedencia.
Dicho esto, vemos como a día de hoy siguen existiendo múltiples teorías, algunas de las cuales parecen no tener una respuesta clara, y que debemos seguir planteándonos, para así entender o diferenciar, cuales fueron los elementos, que verdaderamente pudieron aprovecharse tras la construcción de la Arciprestal.

En la izquierda: medallones y ángeles de la portada plateresca; en la derecha: la misma decoración en los ventanales de la calle San Juan.

David Gómez de Mora

L'aurora boreal de 1938 vista des del nostre territori

Encara segueix havent-hi gent de Vinaròs que recorda un fenomen històric que va poder veure's en els cels de tota Europa i part del globus planetari, fa ja 75 anys. Ens estem referint a un episodi d'aurora boreal.

Durant aquell instant, la nostra localitat es trobava sumida en plena guerra civil, la qual cosa dins d'aquest context històric (així com també per la falta d'informació que existia per aquell temps respecte a fenòmens d'aquest tipus...) van motivar moltes interpretacions del succés, amb motiu del brusc canvi de colors observat en el cel, entre la nit del dia 25 de gener de 1938 fins a les primeres hores de la matinada del 26 .

Sabem per la tradició oral d'alguns testimoniatges, que al principi de dit esdeveniment, va haver-hi gent que va relacionar aquest amb el foc originat com a resultat dels bombardejos , i que per aquelles dates eren una realitat en el front de batalla.

Ramón Redó ens parla d'aquesta aurora boreal en la seva encliclopedia de Vinaròs (2012) de la següent manera: “aquest fenòmen es va vore durant la darrera guerra civil. Com que aquest tema ha sigut poc tractat, recollim el testimoni d'un mestre de Santa Bàrbara que va escriure una senzilla història sobre aquella població i relata com en la batalla de Terol, on es van produir fortíssims combats i les temperatures van ser molt baixes, es va vore aquest fenòmen tan poc usual per les nostres terres. Era un resplandor roigenc que es veia dalt de les muntanyes. Alguns creien que allò era el front on es produien diariament duríssims combats i bombardejament. Això era el que creia la gent, però el cert va ser que era produit per les baixes temperatures. Algo similar va ocòrrer el l'hiver de 1991-1992, que alguns pobles de Catalunya ho van vore dirigint la mirada i procedent dels Pirineus”.

També sabem per algunes persones que encara recorden el succés, com semblava que “el cel estava sagnant”, a causa de la tonalitat vermellosa que oferia. De la mateixa manera, va haver-hi fins i tot els qui creien que s'apropava la Apocalipsi.

En el nostre cas, fins avui només coneixem aquesta sèrie de relats orals, que ens arriben per alguns veïns que sent petits encara recorden les reaccions dels seus pares, i que pràcticament estan absents en les cròniques municipals, com a resultat de la innxistència de la premsa vinarossenca per aquelles dates, doncs el que seria més aviat el diari del poble (la revista Sant Sebastià) imprimeix el seu últim nombre en 1936. De la mateixa manera, a causa de la diferència de 7 anys que separen la publicació del segon tom de la història de Vinaròs de Borràs Jarque pel que fa al esmentat episodi, aquest no arriba a anotar-se en els nostres anals, una vertadera llàstima, doncs en cas contrari, i en el supòsit d'haver succeït dins del període en el qual el cronista local es trobava elaborant la seva obra, és molt possible que hagués estat descrit, tal com va fer amb l'eclipsi de 1905 o fins i tot amb altres fenòmens de diferent índole.

Per tenir un millor detall del succeït als voltants del nostre territori, disposem de la informació publicada en el diari La Vanguardia a través del pare Lluís Rodes i Campredà, qui aleshores era el director de l'Observatori de l'Ebre, i va descriure aquest fenomen en el tiratge del 27 de gener de 1938. «Al capvespre del dia 25 pogueren contemplar els habitants d'aquesta regió, en condicions especialíssimes de visibilitat, un dels espectacles més emocionants que ofereix la natura i que a les nostres latituds difícilment se'ns presenta més de dues o tres vegades per segle: una aurora boreal que donava a l'horitzó nord l'aspecte d'un llunyà i intens incendi. L'aurora es presentà en forma de ventall gegantí, obert cap al cel i de rajos lleugerament convergents sobre el pol magnètic de la Terra. L'intens fulgor rosaci, travessat per multitud de bandes de llum més blanques i brillants, com si procediren de potents reflectors enfocats cap al zenit, s'elevava fins a 30º sobre l'horitzó, amb una amplària azimutal quasi doble a les dues bandes; canviava amb freqüència de posició, difuminant-se unes, mentre se'n formaven unes altres al seu costat. Encara que el color predominant va ser el rosaci, hi hagué també matisos verds i blancs”.

A la pregunta de si podríem tornar a observar un episodi d'aquest tipus , la resposta és sí. Doncs a pesar que ens trobem en latituds bastant baixes com perquè una aurora boreal pugui apreciar-se com a resultat d'una erupció solar, hem de tenir en compte que al territori peninsular, “se pueden observar muy de vez en cuando; la probabilidades alrededor de una al año en el norte, disminuyendo a 0,2 por año en el sur. Coincidiendo con el último máximo de actividad solar, fue vista una aurora en zonas del mediterráneo y levante español el 6 de abril de 2000” (Casado y Serra-Ricart).

David Gómez de Mora

Bibliografía:

-Casado, Juan Carlos y Serra-Ricart, Miquel. Cálculo de la Altura de formación de Auroras Boreales. Fundación española para la ciencia y la tenología. Actividad educativa, gloria project. Ministerio de Ciencia e Innovación.

-Redó Vidal, R. (2012). Enciclopedia Il.lustrada de Vinaròs.

-Rodes i Campredà, Ll. (1938). Diario La Vanguardia, 27-1-1938.

Un repàs històric sobre la família Febrer de la Torre

Dimarts passat 3 de setembre, ens va visitar el marquès de Gironella i de Saudín, don Antonio Joaquín de Febrer i Bertrán, qui aprofitant que durant aquest any des de la nostra associació s'està rememorant el paper exercit per aquesta noble família a Vinaròs, es va efectuar una interessant xerrada en la qual es van repassar esdeveniments referents a les personalitats més destacades d'aquest llinatge i entre els qui figuren els seus ascendents directes.

Fins avui teníem un coneixement poc detallat d'aquells membres pertanyents als Febrer i que per diferents factors sociopolítics de l'època, acaben desapareixent de Vinaròs durant el segle XIX, a pesar que les seves arrels es remunten a diverses centúries enrere.

Entre la informació que mereix la pena destacar, hem de fer ressenya sobre la recerca familiar duta a terme per l'actual marquès, i que neix en el seu interès per un llibre que troba a la seva biblioteca familiar, elaborat pel seu avantpassat don Manuel de Febrer de la Torre i González de Ron, que porta per títol “Apuntes genealógicos de la familia de Febrer i sus entronques (1856)”. Aquesta peça d'un enorme valor històric, descriu l'estudi dut a terme per don Manuel, qui al llarg de diversos capítols manuscrits, va detallant la història d'aquest llinatge, així com de les persones que connecten en la seva genealogia fins qui serà el primer Febrer del que es té coneixement documental a Vinaròs, concretament en 1442, a través de don Salvador Febrer.

 Imatge del llibre d'executòria atorgat durant el segle XVIII a la família Febrer de la Torre

Resulta interessant comentar alguns dels resultats fruit de la recerca efectuada per don Antonio, qui en l'intent d'aprofundir més en les arrels de la seva família, ha arribat a localitzar dades sobre gents que podrien ser ascendents dels Febrer vinarossencs, i que li porten al segle XIV, en el municipi català de Vilafranca del Penedés.

Per els qui desitgin conèixer una mica millor la vida dels Febrer de la Torre en la nostra localitat, ens remetem als dos articles escrits en els últims nombres de la revista fonoll pel mateix don Antonio:

-La Casa de las Coronelas. Revista Fonoll, gener 2013, nº12, pp. 36-37.

-Los Febrer de la Torre. Qué causó su desaparición de Vinaròs. Revista Fonoll, agost 2013, nº13, pp. 10-14.

David Gómez de Mora

La familia Huguet de Vinaròs

Els Huguet són una de les famílies més influents de la societat vinarossenca del segle XIX, a causa dels càrrecs polítics que els seus descendents aniran ostentant amb el transcurs dels anys, especialment dins de l'administració local.

Primer de tot, i per eliminar qualsevol tipus de confusió, hem d'indicar que quan veiem documentació referent a ells, aquests poden aparèixer escrits com Huguet o Uguet, a causa que la lletra “h” en ocasions queda omesa, de manera que estem parlant de la mateixa família.

Sobre els seus orígens a Vinaròs fins avui sabem escasses dades, sense una correlació contínua, indicant-nos que encara queda molt per analitzar i investigar a prop de les seves arrels primitives, no obstant això, alguna cosa que coneixem amb major seguretat, és que aquest cognom ja pot llegir-se ens alguns habitants d'aquesta localitat durant diferents intervals del segle XVII.
De manera que tenim gent amb el cognom Uguet, que exerceixen diversos oficis, és el cas d'un Agustí Huguet que entre 1657-1667 era mercader de pells i “blanquer”. El “blanquer” s'encarregava de realitzar treballs vinculats amb la tova de la pell, fins a les tasques preliminars, i que eren les de la seva obtenció en carnisseries o escorxadors, per després tractar-les, raspar-les, netejar-les i altres fases necessàries per garantir la seva qualitat, i posterior venda.
Per aquestes mateixes dates, veiem com també es fa esment d'un mariner anomenat José Huguet (1670), encara que com hem indicat, desconeixem si aquests són ascendents de la mateixa família que durant el segle XIX viurà en una de les cases més espectaculars amb les quals ha contat el modernisme vinarossenc.

Un fet que ja comencem a tenir més clar, són els càrrecs que aniran ocupant els Huguet que residiran en aquest municipi fa més d'un segle i mig enrere.

El primer d'ells és Agustí Huguet Forner, qui va ser alcalde del nostre municipi durant 1837-1838, un moment de la història de Vinaròs bastant important, ja que ens trobem en el que seria el conflicte bèl·lic de la 1º guerra carlista.

Anys després, arribem al mandat d'Agustí Huguet Forner, quan les corts distingeixen a Vinaròs pel seu serveis i mèrits, i que el cronista Borràs Jarque descriu en la seva crònica: “Els díes 2 i 3 del mateix joriol, Vinaròs sofrí valerosament furiosos atacs de les forces carlistes que en número de 20.000 homens estaven dirigides pel pròpi Pretenent l'Infant D. Carlos. Vinaròs retxassá eixos violents atacs que tingueren gran ressonancia, i es cobrí de gloria. Les Corts aixina ho van conéixer, premiant a Vinaròs, com es feu constar en la Gaceta de madrid de 6 de novembre... Tan honrosa distinció de les Corts a Vinaròs, fon comunicada per ofici del Governador civil de Castelló; i l'ajuntament, en 21 de novembre acordá unir dit ofici a les Mans d'acòrts. Grans foren, com es veu, els servicis de Vinaròs als Poders constituíts”(Borràs Jarque, 1931, 80-81, T.II).

Poc menys de vint anys després, tenim notícies en les quals Joan Huguet és alcade de Vinaròs per primera vegada en 1854, així com posteriorment entre 1855-1856.
Hem de dir que si per alguna cosa es caracteritzarà el mandat d'aquest il·lustre personatge, serà per l'ocurrència de l'epidèmia de còlera, com la manera amb la que aquest va ocupar l'alcaldia.
Borràs ens explica que l'alcalde D. Fernando Zanón i la seva corporació no van ser vists amb bons ulls per part dels veïns degut a diverses qüestions, entre les quals segons el nostre cronista, va destacar la de “canviar tots els noms dels carrers de la Vila, sense dixar el nom de cap Sant”... “la ridícola animositat de Zanón contra els Sants, li fon pagada pel nóu Pronunciament, ocorregut el tercer dumenge de joriol, festa de S. Valent, tirant-lo de l'alcaldia. Tot l'ajuntament fon destituít, i canviat tot el personal per altre de incondicionals de la nòva revolució; i la Junta de Salvació que es formá, posá al fronte de l'alcaldía a D. Joan Huguet(Borràs Jarque, 1931, 123-124, T.II)

Pel que fa a l'epidèmia de còlera, ens diu el següent: “El día 26 comença un solemne Novenari. El primer cas de còlera es presentá en la Vila el 2 de setembre i l'ultim fon en 20 d'octubre, morint en tal espai de temps 77 persones, o siga un terme mig de tres defuncións per cada dos díes”(Borràs Jarque, 1931, 124, T.II).

Un altre dels personatges més destacats d'aquesta notable família és Estanislao Huguet, qui va ser alcade entre 1859-1862. Sabem de nou gràcies al nostre cronista local, que pels mèrits que temps després aniria aconseguint Vinaròs en el període de les guerres carlistes, “en agost del mateix 1861, fon dirigida a Isabel II una exposició demanant-li el titol de -Molt noble, molt lleal i molt esforçada Vila”(Borràs Jarque, 1931, 142), sent el seu principal signant, l'esmentat Estanislao Huguet.

En aquest sentit, hem de dir que el títol no va arribar a lliurar-se al complet, doncs en la Real Cèdula de la Reina, a més de tenir en compte diversos conflictes en els quals s'havien vist sumits per aquelles dates el vinarossencs amb motiu de la fidelitat al govern durant les guerres de successió, independència i la dels set anys, tal concessió es va remetre a la de “Molt noble i molt lleial”, ometent-se la designació de “molt esforçada vila” que l'alcade Estanislao va sol·licitar i afegir en el seu moment.

 Casa dels Huguet (Redó, 2012)

Un dels membres més cèlebres d'aquesta família va ser Joaquín Just Huguet, propulsor d'un periòdic dirigit i fundat en 1885 sota el nom “el Vinarocense”. Aquesta publicació s'emetia setmanalment, i sembla ser que s'englobava sota una tendència política republicana.
Sabem que “els últims anys d'aquest segle es van veure esquitxats un gran nombre de setmanaris de diferent naturalesa, predominant polítics, i la característica comuna dels quals seguirà sent curta”(Romeu, 1982, 12-13). Un fenomen que succeirà amb aquest mitjà, i que no anirà més enllà de dos mesos, així com una segona vegada amb “el nuevo Vinarocense”, que de nou va començar a mitjan agost i va durar un altre parell de mesos.

És necessari saber que els Huguet van posseir un habitatge de talla modernista, que es va caracteritzar per la seva singularitat arquitectònica, i que per desgràcia fa un parell de dècades va acabar destruint-se. Aquest se situava al carrer Socors, cantonada amb l'actual carrer del passatge doctor Santos. Posseïa dos pisos i una terrassa, que el feia destacar pels seus tons vermells, que s'integraven des del primer pis amb una balconada central de tres finestrals, que sempre guardant la simetria, es repetia en el segon pis, encara que en aquesta ocasió, separada en tres petites finestres, que s'acompanyaven amb el seu respectiu balconet.

Finalment, a la zona superior (el terrat), aquest es rematava amb la clàssica barana i els seus dos tests en cada extrem. Com diem, les figures simètriques, amb formes romboïdals i aquesta tonalitat tan viva que li atorgava un color vermellós, van fer d'aquesta façana, un referent del modernisme vinarossenc.

En ella van viure alguns dels il·lustres personatges que aquí s'han nomenat, destacant especialment l'alcade Estanislao Huguet, qui va contreure matrimoni amb una filla dels Febrer de la Torre, de la relació de la qual naixeria donya Palmira Huguet de Febrer, qui al seu torn es va casar amb Joaquín Gimeno, perquè d'aquest matrimoni naixés María Gimeno Huguet, dona de Francisco Gómez de Membrillera i Piazza.

David Gómez de Mora

Bibliografía:


Borràs Jarque, J.M. (1931). Història de Vinaròs.


Redó Vidal, R. (2012). L'Enciclopèdia I.lustrada de Vinaròs.


Romeu Llorach, J. (1982). La prensa de Vinaròs (1864-1982).

L'A.C.A.V realitzarà una xarrada sobre l'antiga noblesa local

Si durant el passat mes, la nostra historiadora local i membre de l'associació, Helena Román, va començar donant el tret d'eixida al cicle de conferències que aniran canalitzades sobre la temàtica a la qual aquesta temporada el nostre col·lectiu ha dedicat la seua efemèrides anual, serà dins d'aquesta línia quan de nou es realitze un altre col·loqui que portarà per nom: “La nobleza en Vinaròs. Aspectos históricos”.

Seguint la dinàmica habitual, s'efectuarà un anàlisi des d'una perspectiva local, sobre quins han sigut els principals elements que han influït en la vida de la noblesa vinarossenca, posterior a l'Edat mitjana, i que cronològicament, ja més aviat hauríem d'emmarcar en l'època de la il·lustració (segles XVII-XVIII).

Hem escollit aquest període històric per a tractar dita qüestió, ja que a més de disposar d'una major documentació i conseqüent informació, que ens ajude a reconstruir amb una millor claredat aquests aspectes, ens trobem en l'interval temporal sobre el qual possiblement (com a resultat de diversos factors soci-econòmics), s'incrementa la xifra dels integrants de la burgesia local al nostre municipi.

Cal ser conscients de la influència que va jugar la situació històrica com a econòmica del moment, ja que va ser durant aquests dos segles, quan a Vinaròs es produeix un fort creixement poblacional, a causa del control de malalties com la pesta, fenòmen que juntament amb el paper geoestratègic que des d'antany posseïa, va fomentar el naixement d'una nova societat burgesa, on l'interès per posseir un port, l'alçament de la nova església (la Arxiprestal), l'expansió urbanística del casc antic, així com els diferents conflictes bèl·lics als quals es va sotmetre ... van acabar jugant un factor molt important entre aquells integrants del col·lectiu que encapçalaven les persones en més recursos.

Respecte al contingut, la xarrada s'efectuarà tractant quatre punts. L'inicial serà una introducció amb conceptes bàsics sobretot allò que concerneix als sectors privilegiats.

A continuació, el segon bloc se centrarà en aspectes més precisos, que il·lustren de ple les arrels heràldiques de Vinaròs, començant amb el seu escut municipal, i que segons la tradició local, guarda relació amb el cavaller Raimundo d'Alós (fet que es discutirà i aprofundirà), així com la importància que van jugar els primers llinatges nobiliaris que ja tenim documentats durant aquest període... una peça fonamental per a entendre els posteriors que naixeran o s'assentaran en aquesta terra.

El tercer punt anirà dirigit sobre la importància que adquireixen com a font documental els plets i les executòries de hidalguia.

Finalment, el quart apartat serà el més extens pel seu contingut, ja que estará centrat en aquelles famílies vinarossenques que durant la il·lustració van tenir un paper important, degut a la seua influència social, com a nobles que eren. Dita qüestió també s'enfocará des de la perspectiva heràldica com genealògica.

David Gómez de Mora

La Biblioteca Miralles d'en Jaume - Gil Cortina. Una biblioteca vinarossenca sobre el dret dels segles XVII-XVIII

Des del dimarts 2 d'abril, i fins al dia 30 del mateix mes, l'associació exposarà a la seva seu, una magnífica col·lecció amb algunes de les obres que formen part del que fins al moment és una de les biblioteques personals més destacades de l'antic Vinaròs, concretament la pertanyent a la família Miralles d'en Jaume – Gil Cortina.

La història d'aquesta biblioteca és bastant peculiar, ja que fa una dècada, el conjunt de llibres van ser descoberts accidentalment pel difunt i cèlebre historiador local, José Antonio Gómez Sanjuán, qui durant les obres prèvies a l'enderrocament de la casa pairal de la família Gil Cortina, per pura casualitat va arribar a rescatar a temps.

En el seu conjunt, tal com remarcava Ramón Redó, aquests llibres formen part d'una col·lecció única al territori valencià, a causa de la seva antiguitat com per la qualitat de les obres, centrant-se en temes d'àmbit jurídic, com a resultat de la professió que exercien els seus antics propietaris.

Entre els membres destacats d'aquesta família, i que com diem, eren posseïdors d'aquesta biblioteca, ens trobaríem amb Jaume Miralles d'en Jaume, així com també Jaume Miralles Gil.

Respecte al senyor Jaume Miralles d'en Jaume, sabem que va ser un prestigiós advocat, i que ja residia en aquesta casa del carrer Sant Cristóbal al segle XVII, on posteriorment ho faria la família Gil Cortina, just en el lloc on avui es troba edificada la nova Caixa Rural de Vinaròs. La família Miralles d'en Jaume estava molt vinculada amb el món de la justícia i l'administració, per aquest motiu el germà de Jaume, Pere Miralles d'en Jaume, també va acabar ocupant el càrrec de jurat de la vila en 1647, a més de trobar-se citat en els Establiments del Lloctinent de Justícia d’eixe mateix any.
Pel poc que sabem d'aquestes persones, els Miralles d'en Jaume, eren integrants del noble llinatge dels Miralles de Vinaròs, sent molt factible que formaren part dels descendents de la casa noble d'aquest cognom local, i que ja nomena en la seva obra el cronista Viciana, un segle abans.

En l'enciclopèdia il·lustrada de Ramón Redó, aquest ens diu la següent informació sobre el referit Jaume Miralles d'en Jaume (possiblement pare i fill): “Lloctinent de Comanador i Batlle de Vinaròs des del 3 d’agost de 1650, en què va ser nomenat per el Magnífic Carles de Mor, Doctor en Drets del Consell de Sa Magestat, Assessor de la Batllia General de la Ciutat i Regne de València, en nom del procurador general Francesc de Cardona, Almirall d’Aragó, i Comanador de la Comanda de Vinaròs i Benicarló. Ocupà el càrrec fins l'any 1652. També ocupà el càrrec de lloctinent de Justícia en 1599; jurat en 1607 i 1624. En 1604, sent majoral del Santíssim junt amb Jaume Covarsí va encarregar una peanya per a dur la custòdia a l'escultor de la Vila, Felip Febrer. En els “Establiments de la Vila del Lloctinent de Justícia” és nomenat com Magnífic Senyor i Ciutadà (noble)”.

Respecte a Jaume Miralles Gil, i que de la mateixa manera sembla que podia haver estat un descendent directe del personatge anteriorment esmentat, aquest continuava residint durant el segle XVIII en el mateix habitatge que el lloctinent Miralles d'en Jaume.

Miralles Gil va arriba a ser “Doctor en Dret, Síndic Personer de l’Ajuntament en 1790 i alcalde ordinari de Vinaròs en 1794. En 18 d’abril de 1790 va informar sobre l’almoina dels qui coïen pà i havien de donar a la Parroquial, així com en qualitat de fiscal, va verificar i autenticar en 1785 les relíquies de Santa Victòria quan aquestes van arribar a la nostra vila” (Redó 2012).

La formació i paper que van anar adquirint aquesta saga d'experts, en matèria de lleis així com en l'advocacia local, van permetre que entre els segles XVII i XVIII s'anés acumulant i consolidant una destacada col·lecció d'obres amb les que treballaven, donant finalment lloc a l'espectacular biblioteca privada dels Miralles d'en Jaume – Gil Cortina, la qual, ara des de l'associació, tenim el plaer de presentar-vos.

David Gómez de Mora

Bibliografía consultada:

- Redó Vidal, Ramón (2012). L'Enciclopèdia Il.lustrada de Vinaròs. A.C.A.V.